CastellanoCatalEnglish  
 
 
Veure tots els meus llibres
Veure tots els meus llibres
 
 
"Lanell. Lherncia de lltim templer neix amb sang de best seller. Tres edicions en menys dun mes sn prou expressives dun llibre del qual es parlar molt."
Enigmas Express
 
 
Iglesia de Santa Ana.
Lanell
Iglesia de Santa Ana.
 
 
 
 

Ir al formulario E-mail de contacte amb Jordi Molist

Ir al formulario E-mail de contacte amb Webmaster



 
 
Anillo   Segles abans que Tolkien imagins un "anell de poder" com a eix de la seva saga El Senyor dels Anells, la creena en els encantaments d'aquestes joies recorria ja mitja Europa. Al segle XIV, per exemple, es pensava que l'anell del papa Bonifaci VIII era habitat per un dimoni. Una novel.la recent, L'anell. L'herencia de l'ltim templer, finalista del IV premi de novel.la historica Alfonso X el Sabio, recull aquestes creences. L'autor del llibre ens les detalla en aquest article.

Article publicat a: Más Allá de la Ciencia - Nm 183 Maig 2004

El Anillo


   ls proposo un joc. Busquin anells en els personatges de les representacions escultoriques o pintures cristianes de l'Edat Mitjana. O millor, no, no ho facin. Per estalviar temps, els avanar el resultat: no en trobaran, si no s en les mans de bisbes o papes, i sempre sobre guants blancs. Desprs de revisar centenars de pintures i escultures medievals, l'nica excepci que he trobat ha estat la que correspon a una escultura d'alabastre tardana, ja del segle XV, en la qual la Mare de Du llueix un anell no gaire gros al dit petit. Sens dubte, un segell de reina.

   Fins ben entrat el Renaixement no es veuen anells en mans de seglars en les pintures italianes o flamenques. Desprs, el seu s esdevingu popular. Pero per que aquesta absencia d'anells en l'edat mitjana cristiana quan s'havien fet servir profusament abans, en epoca romana? La resposta es troba en el poder que simbolitzaven. Noms els grans prelats o nobles d'alt llinatge en podien fer servir. Fins i tot es conserven escrits en que s'adverteix a la poblaci sobre l's que se'n pot fer. Al final del segle XIV es van multiplicar arreu les ordenances contra l's d'anells i joies. "Que cap dona de qualsevol estament o condici, sigui de Cervera, o no, s'atreveixi a lluir pedres precioses, anells, joies...", deien les ordenances de Cervera del 1344, i, en uns termes similars, tamb ho feien les de Barcelona del 1376. Fins a l'inici del segle XV aquesta situaci no va canviar. s, doncs, lcit, demanar-se que va provocar aquesta por secular als anells.

 

La bruixeria

Anillo   És clar que una prevenci com aquesta no procedia tan sols de l'austeritat que es demanava als bons cristians, sin del poder magic que s'atribuia als anells. Aquests van ser emprats per jueus i moriscos al mateix temps, els quals en distingien diversos tipus: d'una banda els segells, d's no solament sumptus sin jurdic i comercial; de l'altra, els anells-amulet amb benediccions escrites en hebreu o arab, i els que duien encastada una pedra preciosa. L's de la cabala i el coneixement hermetic per les comunitats jueves i les misterioses paraules escrites als seus anells feien que els cristians els atribuissin poders ocults, si no de bruixeria.

   De fet, la saga El Senyor dels Anells s'acull a aquesta tradici, en referir-se a una joia amb inscripcions que recorden caracters rnics. Tanmateix, pero, no van ser aquests els considerats ms poderosos per a jueus i arabs. Segons ells, els qui duien pedres encastades eren els que introduien els seus posseidors en els terrenys de la nigromancia i l'alqumia. I s que pedres i metalls tenen en aquestes disciplines poders i simbolismes molt concrets, que poden transmetre als seus propietaris. Aix, Gaspar de Morales, al seu tractat De las virtudes y propiedades maravillosas de las piedras preciosas, datat el 1598 i que recollia antics coneixements ocults, indica que les perles reflecteixen la naturalesa de Venus i Mercuri, i que estan situades en el firmament en l'estrella Umbilicus Andromedae a 20 graus d'Aries. Tenen eficacia contra la pesta i les calorades malicioses. Segons ell, el diamant enclou la natura de Jpiter, i la seva estrella s Caput Algol, situada a 18 graus de Taure. s bo contra els somnis dolents i els fantasmes, i serveix per comprovar la castedat femenina si es col.loca "cautament a sota del cap de la dona, bo i adormida. Si es casta i lleial al seu home, s'hi abraara; si no, se n'apartara i el defugira".

Anillos
Anell amb maragda, anell arab i anell jueu trobats a Montjuic

   Un altre cas s el del rob, pedra reina entre tots els minerals preciosos, i en els quals tant Sant Isidor com Plini troben qualitats com ara la capacitat per incloure en elles mateixes la fora de les estrelles, o tamb la de disposar de sexe propi. Al rob li sn atribuides unes tremendes forces espirituals, i per aquesta ra l'esmentat Gaspar de Morales no dubta a referir-se a Sant Epifani per afirmar que el summe sacerdot Aaron la duia al seu pectoral o que un d'extraordinari brilla des de fa temps en una de les tiares del Summe Pontfex.


L'anell papa

Bonifacio VIII   Aquest no va ser l'nic rob magic en mans dels papes. Gracies a Felip IV de Frana, tamb anomenat el Bell, sabem que en l'anell de Bonifaci VIII hi havia un rob fabuls. Aquest rei afirma que, "amagat en el seu anell papal, hi viu un dimoni", i amb aquesta llegenda el va acusar no solament de mantenir llargues converses amb aquest esperit maligne, sin fins i tot de fornicar-hi. Sabem que Felip IV -el mateix que va provocar l'extinci dels templers al segle XIV- va ser un perfecte mentider, i sabem tamb que era un mestre en l's del millor tipus de mentida possible: la que t una base real. I aquesta cita, juntament amb el record d'una historia explicada per una amiga, aviat es va convertir en el nucli de la meva novel.la L'anell: l'herencia de l'ltim templer.

   La historia d'aquesta amiga meva, nord-americana d'origen perua, actualment executiva en una de les ms multinacionals publicitaries importants als Estats Units, s'aprofita tota. Al llarg de la seva infantesa, com tantes altres persones, va tenir nombroses experiencies premonitories. Era capa d'avanar-se al futur, pero aquestes vivencies l'atemorien i va fer l'impossible per atrofiar aquell do. En una ocasi, li va passar quelcom molt peculiar: havent heretat un anell d'una tia seva, la seva activitat onrica se li va incrementar d'una manera alarmant. Entre els somnis que tenia es repetia amb insistencia la caiguda d'un cavall. Indagant en la historia de la seva famlia, va saber que la seva tia havia patit una caiguda de cavall en les mateixes circumstancies que ella somiava i que li havia deixat seqeles importants. La meva amiga, s clar, va deixar de dur l'anell.

Felipe IV de Francia, el verdugo de los templarios, acusaba al papa Bonifacio VIII: "Escondido en su anillo papal, habita un demonio" añadiendo que no sólo el pontífice tenía largas conversaciones con el espirítu sino que incluso fornicaban.

   Intrigat per la coincidència de relats, vaig recórrer a les lliçons de filosofia iogui de Ramacharaka, i allà vaig trobar, per qui se la vulgui creure, una resposta. Aquest espiritualista hindú diu, en ensenyaments transmesos al seu deixeble Baba Bharata, i traduït i divulgat en occident per William W. Atkinson al principi del segle XX, que “podem percebre els reflexos astrals dels registres akàsics d’alguna escena o un esdeveniment particular pel contacte de quelcom material associat amb l’esdeveniment o escena. Sembla que hi ha afinitat entre la partícula material d’un objecte i la porció particular dels registres akàsics que contenen la història de l’objecte en qüestió. Una partícula de metall, pedra, tela, pèl, obrirà la visió psíquica de les coses que anteriorment estaven associades amb ella en el passat. La psicometria és una modalitat de clarividència que estableix un llaç de relació entre les persones o coses o algun objecte relacionat amb aquestes coses o persones. No és un fenomen físic diferent, sinó simplement una modalitat que combina diverses menes de clarividència en les seves manifestacions”.


L’anell templer

   Els templers tampoc feien servir anells, ni d’altres joies, ja que els seus vots de pobresa ho exigien d’aquesta manera. No era aquest, però, el cas del Gran Mestre, el qual, com que només retia comptes al papa, tenia un rang molt proper a aquest i emprava símbols de poder espiritual. Es diu que el gran mestre Guillem de Beaujeu posseïa un anell com el de Bonifaci, que es va perdre després de la seva heroica mort defensant el darrer baluard cristià a Terra Santa, Sant Joan d’Acre. La continuació d’aquesta història s’explica en la meva novel·la. Curiosament, Felip IV també va acusar els templers de nigromància, sodomia, etc., com ja anteriorment havia fet amb Bonifaci VIII, cremant viu a la foguera l’últim dels Grans Mestres templers, Jacques de Molay.

L’anell màgic de Rodolf II
Anillo   L’emperador Rodolf II d’Habsburg, nét de Carles V, era considerat en la seva època l’“emperador dels alquimistes”. Entre els objectes màgics la possessió dels quals se li atribueix, hi ha aquest anell cabalista, un dels tres que va lluir en la seva vida. Va ser descobert el 1975, és d’or i té quatre pedres encastades de manera equidistant: un diamant, un safir, una maragda i un robí. I a les pedres, hi ha gravats signes del zodíac: Capricorn, Balança, Càncer i Aquari. Un amulet com cal per “enllaçar” el món terrestre i el celest.


L’anell pitagòric
Anillo
   El número cinc va ser associat per Pitàgores a la cura, per això el pentagrama que apareix en aquest esquema renaixentista d’un anell pitagòric s’associa a la salut. Sobre l’anell es preveu que s’encasti una gemma talismànica amb una pentalfa gravada. El seu ús es va estendre a l’orient europeu com un eficaç mètode de prevenció contra els atacs d’esperits malignes.

 

El misteri de les creus del Temple

Iglesia de Santa Ana   En la recerca d’escenaris per a L’anell... vaig visitar una església fascinant. L’interès que sentia es va incrementar quan vaig saber que havia estat la seu a Catalunya de l’Orde dels Cavallers del Sant Sepulcre. La parròquia de Santa Anna, a molt pocs metres de la plaça de Catalunya, presenta un aspecte apartat, gairebé clandestí. De fet, durant la invasió napoleònica va ser clausurada pels ocupants i es diu que fou emprada pels resistents.

   És un lloc amagat, de la gent i fins i tot sembla que del temps, i s’hi accedeix des d’una plaça completament voltada d’edificis moderns. Les dues portes que mostra, l’una oberta cap al carrer de Santa Anna i l’altra al passatge de Ribadeneyra, es tanquen de nit, tot donant més protecció i misteri al lloc.

   Hi ha quelcom de temor, de record amarg, quan en dies com l’u de maig els sagristans esperen impacients la sortida de l’últim dels visitants per tancar de forma precipitada abans de l’hora. Una por absurda que, en ple segle XXI, turbes anticlericals el puguin danyar? O bé els records romanen en la memòria dels llocs, com passa en la de les persones?

   No fou en va que el 1936 les dues esglésies, la vella, la que avui podem veure, i la nova, un estilitzat edifici neogòtic, van ser incendiades. Tal vegada per ser monument nacional, la vella església va salvar els murs, però la nova va ser volada amb dinamita i solament en queda un llenç de paret que limita la plaça.

   Doncs bé, buscant els símbols del Sant Sepulcre, no vaig trobar esculpides a les pedres del segle XII cap de les creus de l’Orde. Allà no hi havia la creu quíntuple que representa les cinc nafres de Crist, sinó una altra de ben diferent, una de braços dobles, els dos superiors menors que els que es troben a sota, que va resultar la “creu patriarcal”. Aquesta va ser una divisa usada pel patriarca de Jerusalem, també anomenada creu de Lorena i a Espanya creu de Caravaca. Sembla que originalment va ser la creu oficial del Sant Sepulcre, però Jofre de Bouillón, duc de Lorena i primer rei de facto de Jerusalem, els la va prendre, donant-los la quíntuple en canvi. El 1118, tanmateix, els templers adoptaren la patriarcal.

Iglesia de Santa Ana   Però el més sorprenent de l’Església de Santa Anna és que després de l’incendi de l’any 1936, va aparèixer amagada al darrere d’un altar una gran creu patent. La creu paté, inconfusiblement del Temple, és vermella i té quatre braços idèntics que s’obren cap als extrems. També es pot veure, actualment, coronant una de les teulades una altra d’aquestes creus patents.

   L’aparició de la creu patriarcal en una seu del Sant Sepulcre pot tenir explicació, malgrat que l’església va ser construïda quan se suposa que aquesta creu era del Temple, però, d’on surten les creus patents? Es van continuar els ritus templers de forma clandestina en aquesta església? Aquesta és la teoria que exposo en L’anell.

   És clar que L’anell... pretén ser una novel·la que, a part d’oferir una certa reflexió, proporcioni al lector gaudi de la lectura. No és un assaig històric. La qual cosa no vol dir que tot el que s’hi descriu no tingui una base sòlida i que els estudis sobre la capella anomenada “Dels Perdons” o “Del Sant Sepulcre” i la cripta perduda de Sant Josep no siguin estrictes i rigorosos.

   Finalment, cal assenyalar que aquesta església acull el sepulcre de Miguel de Boera, capità general de les galeres espanyoles després en temps de Ferran el Catòlic i de Carles V.

   Potser per això, la Mediterrània, en la costa Brava i la valenciana, esdevé la protagonista de meva novel·la, al costat de l’últim templer, capità d’una  poderosa galera.

   S’ha escrit poc sobre la faceta marinera de l’Orde del Temple, tanmateix, però, durant els seus gairebé dos-cents anys d’existència es va constituir en la potència marítima més important de la seva època transportant tropes, cavalls i pertrets per sostenir les croades a Terra Santa i frenant, gràcies a les seves galeres de combat, l’expansió marítima de l’islam.

 

 
   
 
Todos los contenidos de esta web son © Jorge Molist 2006-2017 | Diseño: QLaB
Prohibida la reproducción total o parcial de los mismos sin autorización escrita del titular del copyright.